El sistema capitalista ha estat assumit pel conjunt de les societats occidentals com un model d'organització natural. El triomf del capitalisme és vist, doncs, com el resultat inevitable i sense alternatives del progrés, que ha deixat obsoletes la resta de vies possibles. Amb aquesta visió, la crisi de l'última dècada ha estat únicament un parèntesi momentani del progrés i ha estat ocasionada pels problemes naturals de l'economia.
A partir de múltiples perspectives, Josep Fontana impugna aquesta visió dominant i fa evident que la crisi de principi de segle XXI, originada per decisions polítiques, és una etapa més dins un procés més llarg iniciat els anys setanta del segle XX: la gran divergència. És a dir, a partir de la Revolució Russa de 1917, i especialment després de la fi de la Segona Guerra Mundial, la por d'una possible revolució portà les classes dominants dels estats occidentals a fer unes concessions en el terreny social que, arran dels primers indicis d'esgotament de la Unió Soviètica els anys setanta, començaren a ser desmantellades. La crisi d'aquesta última dècada ha estat, doncs, la culminació d'aquest procés de destrucció de l'estat del benestar i la prova més evident del triomf d'un capitalisme desenfrenat.
En els dotze textos aplegats en aquest volum, Fontana s'ocupa d'alguns dels moments més crítics i decisius d'aquests últims cent anys per a explicar-nos on som, on ens trobem, en aquest començament de segle XXI, com hem arribat fins aquí i què en queda, de les velles utopies revolucionàries; què en queda, del missatge alliberador i solidari, tantes vegades derrotat i tantes altres revifat i renovat.